Enmig de la foscor. Aixoplugat per les ombres; és com li agradava sentir-se. Allà on la llum no hi pogués arribar. Ben cert era que amb la manca d'aquesta, difícilment podia veure el que escrivia. Però això no li importava. No ho feia pq algú llegís els seus sentiments expresats en carbó. Ni tan sols ell ho llegiria mai. Seria escrit i cremat. Quin sentit tindria guardar-ho? En un estat d’evolució constant, quin sentit tenia romadre atrapat? Per això, quan era el moment de deixar enrera la seva vida, un paper i un llapis feien de còmplices. Ells es convertien en les armes, l’ombra en el camp de batalla, i les flames que tot ho consumien, esdevenien ser la llum de l’alba.