Passaven generosament les dotze de la nit. Era un moment de màxim dramatisme a la magnífica
pel·lícula que estava mirant per la 2. Sona el timbre de casa.
Em quedo uns segons aturat, amb el cigarret aromatitzat a la mà, intentant comprendre la situació... o millor dit, debatent-me quina hauria de ser la meva actuació en tan inoportuna interrupció. Era evident qui estava picant el meu timbre, només podia ser una persona.
Un segona timbrada m'obliga a precipitar-me a la porta, doncs òbviament la intensa música que acompanyava l'escena delatava la meva presència. Obro.
La veïna, com sempre amb un somriure nerviós i una mica d'olor a ambient de bar, també reconeixible en el seu alè, em portava alegria i paquets de menjar per felicitar-me les festes i el nou any. Un paquet d'espaguetti, un altre de farina, i un altre d'arròs.
Era difícil establir una conversa coherent quan bona part de la meva atenció s'havia quedat al sofà, confiant poder veure el desenllaç d'una escena crucial. Podria definir la trobada com accidentada, surrealista, poc clara; de fet absurda en major part, sobretot quan he intentat explicar-li que no menjava res que portés blat... El que estava clar era que insistir en el tema era allargar més del necessari aquesta irrupció a la nit cinèfila que estava visquent.
Tot i que si sóc sincer, res més lluny de la realitat, ja que la vida em va sorprendre amb una escena cinematogràfica fantàstica (una de tantes que m'ha brindat la veïna) per seguir ampliant el meu repertori d'experiències personals còmico-absurdes que em nutreixen i m'inspiren a l'hora de crear escenes, contes, dibuixos... o la enèssima reflexió de La Vida. I és que a cada moment estem visquent escenes de pel·lícula! I el millor de tot és que si així ho desitgem, podem dirigir-la!.
