El senyor Forma

Se’l mirava. No li treia l’ull del damunt. Tant rodó... No entenia com la natura l’havia dotat de quelcom tant bell; el seu melic. Era una circumferència perfecte en el seu ventre. L’armonia amb què la llum hi dibuixava lleus ombres en el seu interior convertia un fet quotidià en un espectacle de màgica bellesa. I és que hi ha melics d’on sobresurten muntanyes, o que pel contrari dissenyen un camí vertical que s’endinsa en desconeguts abismes. El seu no. El seu era, simplement, perfecte. D’una grandària suficient com per no passar desapersebuda la seva meravellositat, però prou petit per no eclipsar la resta del seu cos, tot sigui dit, deformat.

I és que el senyor Forma tenia els ulls separats set centimetres amb la capacitat de mirar alhora en dues direccions oposades. La cama dreta sobresortia dos pams més que l’esquerra i els seus peus tenien tendència centralista; sobre tot el dret, que generava un gir cap a l’interior d’uns 45º. En una mà hi tenia sis dits i en l’altre quatre; sa mare s’excusava dient que s’havia descomptat a l’hora de posar-lis. Li faltava una orella i respirava amb mig nas. Al cap hi tenia petites clapes de calvicie on hom hi descobria una constel•lació encara desconeguda per la ciència. Però això sí, malgrat tot, tenia un melic perfecte.

Una nit, estirat al llit, amb la punta del seu segon dit índex va començar a acariciar amb suavitat l'entorn del seu tresor. Mica en mica anà perdent la visió fins que un pensament punxagut va travessar-li el cervell obligant-lo a obrir els ulls que, per primera vegada, miràven en la mateixa direcció. << Mai trobaré ningú com jo. Mai podria estimar a algú que no tingués un melic tan bonic com el meu >>. Això el pertorbava. Va deixar d’acariciar-se i es quedà mirant el sostre, on la llum dibuixava el pas dels cotxes i del temps, deixant que fos aquest pensament de soledat el que l’acompanyés al llindà del son.

Es va despertar d’un sobresalt, suat, amb la respiració accelerada. Es va palpar de seguida el ventre. - ja està. Tot ha passat -. Es tranquilitzà. El melic seguia al seu lloc. Encara era de nit, però la tensió l’havia desvetllat. Va decidir anar a passejar.

Degut a la diferència d’alçada entre les seves cames i els graus d’inclinació del seu peu dret era inevitable l'aparició del leitmotiv del seu caminar. Cada passa generava una subtil música, monòtona, drone. Un brunzit intermiten seguit d’un cop sec; baix.

- Silenci !! - Es va sentir en la llunyania. Amb la mirada el senyor Forma es va dedicar a reseguir tot el passeig buscant aquella persona a qui el so li havia destorbat la calma de la nit. La lluna quedava diluida entre els núvols prims. Vapor d'aigua de la intensa calor. Les barques del canal restaven inmòbils. Fins hi tot els grills respectaven amb el seu silenci tanta bellesa. Fou llavors quan la veié.

S'hi va apropar, no sabia exactament perquè. Potser per parlar, potser per disculpar-se, potser per curiositat.

Quan estava davant seu l'esperit del silenci va estrènyer amb força les seves cordes vocals impedint que una sola sílaba sortís de la seva boca. I és que aquella noia... tenia les orelles més boniques que mai havia vist.

- No cal que diguis res - digué la jove.

Ell no entenia a què es referia

- És normal - continuà dient.

D'alguna manera aquella noia tenia la oída tant fina que podia sentir els pensaments de qui estava despert. Per això sortia al carrer de nit; perquè els somnis era l'únic que s'escapava del seu do.

El senyor Forma no entenia com la vida podia haver castigat a una persona amb unes orelles tan boniques amb les preocupacions de la humanitat, com tampoc podia entendre perquè havia caigut en ell la responsabilitat de posseïr un melic tant bell. I és que no hi havia res que ell sabés explicar. De manera que es va asseure al seu costat, en silenci, mirant l'horitzó. Contemplant la calma del canal. Fruint de les olors de la nit... admirant la inconfessable bellesa de la vida.